Minimalistes
Minimalistes. Massa procés creatiu i poca contundència.
Massa fashion fod. Uns plurals molt singulars. La nit dels
matemàtics. Espanya guanya, la penya passa. Tastar
sense assaborir. Quedar tip i quedar-se amb ganes.
Són diferents títols que podien adornar la crònica del primer sopar estiuenc dels calipo. Van triar el Maresme per a tal fet i es van servir moltes ampolles de la zona. La mar crida i la platja atrau. Els aires acondicionats i el silenci, van aïllar a la penya Calipo d'una nit de calor i soroll al Sangiovese, a Mataró.
S'exigia puntualitat. Fer un sopar coincidint amb la semi-final futbolera de l'eurocopa, era un evident acte de protesta. Les nacions sense estat, ni selecció, en queden marginades. Si l'equip de la monarquia que va aniquilar la identitat americana i la resta de identitats de la península jugava el partit, als calipos no sel's hi havia perdut res. Mentre Catalunya sigui clandestina donarem negoci als restaurants. Al Sangiovese, una taula de tretze comensals i poc mes, va ser el negoci de la nit. Possiblement els restauradors haurien de donar tracte preferent, i preus atractius, als clients que hi acudeixen aquests dies.
La taula de tretze comensals era la dels calipos. Com sempre, tota la puntualitat exigida, va caldre esperar a Fèlix i Jordi, sempre amb excuses. I com comença a ser habitual Aldo Rogelio, Onti i Xavi Pastor van fallar a la cita. Se'ls havia convocat al Menú Festival Sangiovese. El calipo ja hi havia estat feia uns quants anys. En quardava algun bon record, com per exemple un rissoto de trompeta i gambes. Però el negoci ha fet alguns canvis i es volia saber que s'hi coïa.
L'ÀPAT
El Menú "minimalista" Festival Sangiovese, va resultar un àpat prim i llarg. Molts plats, generalment atractius i ben resolts, però del caire minimalista que ens té acostumats i maltractats el fashion-food. Un fashion-food sense extravagàncies descabellades ni pràctiques alquimistes. Unes cerveses mentre s'esperava als toca-tardants, acompanyades d'uns xips de moniato, plàtan i segurament patata, van estar l'entrant del llarg i prim festival.
Una dotzena de plats, agrupats en quatre temps, van anar arribant en intervals massa llargs. En general, els plats van agradar, però costaven força de valorar. Quan els havies tastat i pretenies assaborir-los, ja no existien. I no era que el Pere te l'hagués pres en un excés de golafreria. Era que ja s'havia acabat. D'aquesta manera no haurien quedat ni en la memòria, si no fos per l'amable costum d'alguns restaurants d'apuntar-te la carta en un paper que et pots quedar. No es pot dir que els estómacs es quedessin amb gana,però si amb ganes d'assaborir més quantitat d'algunes compsicions.
Els llargs intervals entre plat i plat, van provocar la primera profetització matemàtica de la nit. Pitàgores Betancourt, al tercer plat, pronosticava mitjansant una regla de tres que valorava els intervals entre plat i plat, que el sopar acabaria a les tres de la matinada. Entre d'altres detalls el savi canari va errar en no comptar en els senyals horaris peninsulars.
Arquímides Sòria, amb el suport d'altres matemàtics anònims, va pronosticar que el preu de l'àpat resultaria molt inflat, per la variable de la mà d'obra, ja que el continu canvi de plats i coberts, a banda de marejar els comensal,. podia donar al senyor Pril Limón, més feina que una competició d'aquelles de "Villaarriba y Villaabajo".
El primer vi de la nit, vam tirar ma de la proximitat i així van escollir un Xarel·lo d'Alella de les bodegues de Roure.
Gaspatxo de Cireres amb gelat de iogurt, obria la tanda. Un plat prou aconseguit, que va tenir entre els comensals elogis i crítiques. El gaspatxo em semblava molt correcte, tot i la moda de voler donar-li aquest nom a un plat tant tradicional, que canvia el tomàquet per un fruit vermell. El fet de barrejar-lo amb iogurt li donava una identitat de postres que confonia. Una llicència que sempre se li pot perdonar a un cuiner/ra que va de creatiu.
Pop a la gallega. Molt fluix. De lo més vulgar que he tastat mai. I a més a més, amb la "tonteria made in Abellan" de servir-lo en llauna, cosa que el feia encara més vulgar. Podríem recomanar una visita al Meson galizia de Canovelles a o cal Pepero de Llinars, per a degustar l'exquitesa galega.
Mill fulles de sardines marinades amb tomàquet i ceba de figueres. Aquest plat (a partir d'aquí ho anomenaré tapes, més que plats) va resultar un dels elements creatius més destacats de l'àpat, i segurament el que resumia més l'expressió abans utilitzada, en dir: tastar sense assaborir. Et quedaves amb les ganes de seguir desxifrant les sensacions en boca i paladar. I, et trobaves que al plat ja no hi quedava ni un esquitx de tomàquet. Quina llàstima!
Carpaccio de gambes, tàrtar d'alvocats i olives, oli fumat. A l'estil de l'anterior plat, si bé la gamba crua no té mai el potencial de sabor de la sardina per a un tast tant breu.
El segon vi de la nit, i sense mouren's d'Alella un Parvus de Alta Alella un vi ecològic de Syrah.
Canelon(s) de foie al porto i poma. Fixeu-vos en el parèntesi que envolta la "s" del plural. Això va passar en altres plats. No cal ser matemàtic per detectar que el singular no és mai plural, i si és un ha de ser caneló (a als altres plats-tapes també hi trobareu el parèntesi clarificador). La tapa, va ser de les més celebrades. Va fer volar la imaginació dels comensals, tot recordant aquell costum tant nostrat a les llars catalanes o en fondes cèlebres, com a can Roca del pla de l'Estany, on el cambrer et deia " Quants en voldrà el senyor?" i tu per vergonya deies quatre, quan de fet en pensaves sis. Llàstima de la brevetat, repeteixo.
Ravioli(s) transparents de bou de mar amb consomé de crustacis. Bo i bonic. La parsimònia del servei, va provocar en algun afamat que es llancés al damunt de ravioli, sense esperar que el cobrissin amb el consomé. La tapa estava coronada per un germinat de ceba i el ravioli descansava sobre un full verd, que per suggeriment del metre ningú va degustar.
Rissoto amb rossinyols, llagostins i alls tendres. Per unanimitat i aclamació, la millor tapa de la nit. Magnífica aportació dels tres elements a una cullerada d'arròs no gaire més gran que la porció que acostumem a tastar quan volem reconèixer el punt de cocció i de sal de l'arròs.
Snap fred de litxis. Tant bo com innecessari. Glopejant vi, n'hi ha prou per canviar de plat.
L'últim vi de la nit un Priorat, el Maius Barranc de la Bruixa.
Vieira(s) saltejada(s) amb allstendres, espàqrrec(s) i pattata(s) violette. Un altra plat molt aclamat. No arribava al nivell de la de l'Antoniu de Breda, però estava de nassos, tot i la insípida aportació de la patata violeta.
Dot de costa amb ceps escabetxats, favetes i escuma de patata. Una bona recreació d'un peix poc comercial. Que bonic hauria estat haver-lo vist sencer. Em ve a la memòria el Moby Dick que ens va servir la senyora Massiques a Cabrils.
Magret d'ànec amb cacahuet, mandarines, pinya i beicon. Possiblement la taca més fosca de la nit. Per més que d'un magret ( perquè en aquesta ocasió hi havia un magret a repartir entre els tretze) en vulguis fer una tapa, no pot ser que la porció sigui tant minúscula que sigui impossible servir-la al punt. El resultat és un dauet eixarreït, en companyia de ingredients molt interessants.
I a partir d'aquí van arribar les postres amb una infusió de fruits vermells amb gelat de roses i gelatina de bergamota, i unes textures de xocolata. Postres bones i ocurrents. M'hauria agradat trobar més d'un trosset de la frivolitat de bergamota, però estava molt bo.
LA TERTÚLIA
Més que matemàtica, l'aportació de Betencourt a la tertúlia va ser la d'un erudit economista en assegurar que " la crisi aquesta, s'agreuja quan el Trinxet (sic) aquest torni a pujar els tipus d'interès". Gran diagnosi. El sector empresarial va plorar de nou, per una situació que pot desnonar a més d'un assalariat.
La nit de futbol també va merèixer comentaris. Menys dels esperats, i que sempre van estar adornats per més efectes polítics que esportius. De política, tampoc se'n va parlar gaire. Sense Edi, ni Onti i amb la dreta tant allunyada del poder, la calma és total.
El debat més encès va estar dedicat al fet gastronòmic, i en concret al tipus d'àpat fashion que s'havia degustat. Hi va haver unanimitat en reconèixer que hauríem gaudit moltíssim més amb tres plats complerts, composat de Caneló, Rissoto de rossinyols...i Vieiras. Però també hi va haver comensals satisfets amb el festival minimalista.
És evident que quan a un lloc no hi has anat mai, s'agraeix una degustació i que si algun calipo hi torna no cometrà l'error de fer una degustació minimalista, si no més aviat els tres plats esmentats. També és evident que els 76 euros de l'àpat se'n va anar més en la ma d'obra de cuinar, i rentar plats i culleretes, que no pas en la despesa de mercat. Un magret, Un dot de 600 gr, 13 vieires, 250 grams de rossinyols, un mousse de fetge d'ànec, un bou de mar, metja dotzena de sardines i gambes, un popet i unes llaunes per envasar-lo, no vales 900 euros ni a les galeries Gum de Moscou després del 3 a 0, presumint de ser espanyol.
Els calipo van resoldre puntuar amb un 7,29 i un 7,50 l'àpat del Sangiovese. Un àpat de investigació en la recreació fashion, però allunyat de la contundència en sabors i quantitat que exigeixen els estómacs calipenys, que van deixar anar alguna remor reclamant una nit plena a Breda.
De cara al mes de Juliol, es va parlar de fer una caldereta, en aquest cas real, si ens acaba de seduir la proposta de llagosta/llamàntol feta per en Jordi de Torre Simón. En cas de fallar, va quedar com a segona opció al casal del mestre de Llerona.
Copyright © 2008 Penya Calipo