De nou una baixada al barri mariner, caracteritzava la trobada mensual dels calipo. A diferència d'experiències precedents, no va ser possible desplaçar-s'hi amb la companyia ferroviària dels germans Nadal (els de Girona). No hi va haver la coordinació d'altres vegades. Els més "corricolaris" del grup, però, hi van arribar prou d'hora com per fer una passejada per una ciutat tristota. No caldria ni dir-ho. Era l'endemà de la "mourinhada".

Un cerveseta tristona al mateix barri de l'eixample de baix(sota diagonal), va precedir una destacable nit gastronòmica, dels gastròfils, segons els va denominar ja fa més de dos anys Pep Palau.

Can Vallès és un local situat al carrer d'Aragó, un tros més enllà d'on el carrer viu aquell parany de l'avinguda Roma. És un local estret i de taula estreta, i per tant poc adequat per acollir grups massa nombrosos. Els calipo eren 10 en aquest cas, amb l'absència de Dantí entre els habituals.

El metre va mostrar les seves cartes. Més que llegir-les, els calipo se'l van escoltar. I li van fer cas, tot i córrer el risc d'una d'aquelles males experiències en què et canten uns plats sense preu i a l'hora de la factura et claven una estocada taurina. Es va fer un tracte, que es resumeix en els plats descrits a continuació.

Una patata laminada acabada de fregir i un pa, que ells anomenen de vidre, i que ens van advertir que era per acompanyar els primers plats, van estar els aperitius. El pa en qüestió seria com una coca de vidre inflada i sense ensucrar. Molt mengívola.

L'àpat

El menú que va seguir va estar format per uns primers variats i compartits, i un segon més contundent, però també per repartir.

Croqueta de rap. Segurament el més fluixet de la nit. Hi ha un grapat de peixos al mar per a donar un major sabor a una croqueta. Ja se sap, el rap és el peix més conegut i estimats pels menys aficionats al peix, i sobretot el que permet més versions sobre els fogons.

Amanida de ventresca de tonyina, tomàquet raf i ceba dolça. Per la seva combinació en amanida, és una de les preferides pel grup. Encertada, encara que la ventresca no era de làmina espectacular.

Carpaccio de Ren. Senyors, aquí cal fer una aturada. Res a veure amb els laminats més populars que s'animen amb una bona vinagreta. Excepcional creació que amb la resta de ingredients, vinagre balsàmic, mostassa a l'antiga i fruits vermells confitats, ens entroncava amb els clàssics plats de caça dels països escandinaus basats en el Caribú salvatge o transhumant. 

Caneló de peu de porc a la crema d'ou de reig. Hostia! Aquí parada i fonda. Excel·lent farcit de peu de porc i una mica de vedella per a suavitzar i magrejar. Fina pasta de caneló, i en lloc de la beixamel una excel·lent crema que tenia en el magnífic bolet, que és nostra passió, un condiment emocionant.

Cigrons al llamàntol. El que diem sempre, a Can fanga no en saben de coure els cigrons. Ni fan servir el bicarbonat de la iaia, ni l'aigua de Vichy d'en Jordi de Tona (Torre Simon). El cigronet de l'Anoia, en versió barcelonauta és molt bonic i presentable, però li cal quedar més estovat, encara que pel comensal no sigui tant estètic i presentable. Collons, com els han fet les iaies tota la vida!

I d'aquí, cap al segon, que va consistir en tres costellots (xuletons) a compartir. Excel·lents. No en sé la procedència, però tenia aquells sabors que recorden les carns treballades en explotacions d'engreix natural d'Escòcia o del nord de la península.

L'àpat es va acompanyar de dos magnums de Emina un criança de tinta del país que elaboren els de Matarromera a Ribera del Duero.

Els postres va ser també variadets, amb tres tastets excel·lents. Un bunyol de xocolat, un pastis de formatge i un excels garrinet (tocinillu) del cel.

La Tertúlia.

El futbol no va capitalitzar la conversa. Era d'esperar. La ferida era encara massa tendra, i la majoria eren dels del triplet incrustat.

Amb més passió i intensitat es van tractar alguns temes polítics o polititzats, com l'incendi d'Horta de Sant Joan. Marcel·lí va assegurar no tenir-hi res a veure davant un President Nadal, més comprensiu que d'altres ocasions. Elies també va jurar i perjurar no conèixer Bàrcenas, ni el Bigotes Correa, i per tant cap benefici en el cas Gürtel. Els seus profunds coneixements de la caverna casposa, li van permetre assegurar que amb Rodrigo Rato, no hi hauria hagut crisi, i que si el "ratitos feber" fos candidat, seria molt millor que el disminuït Rajoy.

La Penya és a punt de celebrar 15 anys, com la nena de Rajoy i la del dúo dinàmico. L'efemèride i la manera de celebrar-ho van ser deu nou motiu de conversa, mentre algú preveia un final catastròfic de la Penya i Canals s'embolicava en un pancarta que reclamava ser el futur presidencial.

D'entrada es va descartar qualsevol celebració a les illes, mitjançant piragua o vol high cost. Les opcions amb més cos són un viatge llampec low-cost a Paris amb dinar a un "alsacià xucrutesc", sense Louvre, Eiffel, Invàlids, Montmatre ni Pompidou. Una re-visita al Tempre gastronòmic estel·lar del Roca de Taialà. I una passejada sota les canals baridanes del Cadí per obrir la gana necessària per engolir l'excels costellot de Bou que serveix el Fèlix al Quer Foradat (a banda de foies, piquillos, caipìrinhes i coques de Martinet)..

A la part final es va fer un valuós treball de previsió i ja es van acordar els pròxims tres àpats. Maig, la Peixateria de Calella. Juny, el Poal de Vallromanes. I el Juliol un restaurant pròxim al club Calypso per anar-hi a menjar. Prohibit deixar-s'hi les claus, ni cap altra pertinença.

L'àpat de Can vallès es va resoldre al just preu de 47 euros, i amb un bona impressió general.

A partir d’avui, la part més gastronòmica de la crònica també sortirà publicada al blog filial d’aquest web www.penyacalipo.com/opinen3i4/

CONTRACRÒNICA