No es tracta d’una mala compra. Fot gràcia però, que La Vanguàrdia ressusciti la venda d’unes cassoles i paelles que no va poder col•locar fa un parell d’anys. Llavor les vaig comprar, i repeteixo que no va ser una mala adquisició. Tenen la virtut de ser prou bones i adaptables als focs d’inducció, una particular versió de cuina elèctrica que recomano a tothom, tot i que un dels seus grans handicaps és precisament aquest; No es troba material adequat de prou qualitat i a preu assequible. No sempre parlo bé de les promocions dels suplements dominicals i cal fer-ne excepcions, encara que qui ho anuncia seria capaç d’anunciar pastilles de brou o qualsevol altra desprestigiada porqueria comercial, a canvi de quartos, sense tenir en compte si la cosa encara et pot desprestigiar més.

Dies enrere revisionava en una emissió de BTV, aquella pel•lícula de primers dels noranta en que es revivia aquella llegenda urbana del tardofranquisme, consistent en fer córrer el rumor, que Franco tenia un doble, que el suplantava en les repetides i reiterades inauguracions de pantans. “Espérame en el cielo”, era una divertida sàtira d’aquell sistema dictatorial i “presidencialíssimista”. Sigui dit de pas que a qui ara em referiré, conta amb la meva admiració, tot i la distància política. Però aquests darrers dies, veig les continues aparicions del Conseller Quim Nadal. És a tot arreu. Ja hi estem acostumats a la falera del President Pujol en els seu temps, o ara del presidentet Montilla de voler ser a tot arreu o de sortir a totes les notícies. De quim Nadal, més que d’una llegenda urbana, li coneixem el seu passat com alcalde, en què per hiperactivitat, professionalitat i persistència era capaç de recórrer els carrers de la tres vegades immortal per fer passar l’insomni, i aparèixer de sota un embornal quan menys s’ho esperaven els troneres que tornaven a casa de matinada. Aquests dies, ja sigui perquè està en substitució puntual del president, perquè hi ha temes d’obres publiques que li toquen per ofici, o perquè hi ha actes que es produeixen a prop de la seva Àrea de residencia “vacacional”, és a tot arreu. Ja sigui a la seva “província”, ja sigui a Prada, ja sigui en una trobada política estiuenca,o per anunciar un tren semi-directe que l’ajudarà a ser en dos llocs al mateix temps, el conseller apareix per tot. Si la sociovergència no triomfa, l’enyorarem. Bigatà, Molins, el breu Roma, Mas. Macias, Puig i tants d’altres, eren incapaços “d’entitolar” tot un govern amb les seves respostes preparades i/o ocurrents, per a donar explicacions als majors dels “marronassos” que a ell li han col•locat.

Pels que es creien que s’havien lliurat de la informació del món ciclista i en concret les referències a qui amb la seva foto encapçala el web des de fa dos mesos, Purito Rodríguez mereix de nou l’atenció. La participació de Joaquim Purito Rodriguez a la Vuelta España, no està sent de moment, menys meritòria que la seva actuació al Tour. El recorregut i el s perfils dels finals d’etapa, l’afavoreixen força, com ja va passar a França. Ell no ho està desaprofitant. Les dues arribades en pujada han aportat uns resultats que ens fan confiar força en ell. Amb l’absència de Contador, és entre la desena de favorits a aconseguir els llocs de privilegi del podi. Si el seu rendiment al llarga de les tres setmanes és tan regular com a França, es pot somniar en un bon resultat. De moment va tercer, amb el mateix temps que el segon. I el primer és a 10 segons.

L’excel•lent notícia de l’alliberament de Roque Pascual i Albert Vilalta, no ha vingut poc acompanyada de polèmica a base de declaracions polítiques, puntualitzacions periodístiques i comentaris més o menys anònims en “foros internautes” . La notícia en si. La seva història. Els fets que l’han provocat. L’absoluta veritat de les ajudes humanitàries, l’ús que en fan els receptors,les corrupcions intrínseques a la manera de fer del país emissor i sobretot dels país receptor, i tantes altres circumstàncies envolten les activitats d’algunes organitzacions humanitàries i els seus beneficiaris, que fa difícil exposar un veritat absoluta o aproximada. Del que he llegit aquests dies em quedo amb quedo amb l’aproximació que en fa el meu amic i expert en el tema Pere Pratdesaba http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/894/dubtosa/ajuda/humanitaria . En Pere “Suquet” ens fa veure aquesta realitat des d’una òptica, molt i gens subjectiva, per lo bo i lo dolent, que ens dona un pista de la debilitat humana. la nostra i la d’ells. Més que una aproximació, Alfons Quintà a http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2010/08/26/pagant-envernissant-al-qaeda/428098.html analitza cruament alguns aspectes que ens han d’ajudar a diferenciar el que és l’ajuda humanitària i el finançament terrorista, per acabar amb un seguit de despropòsits que l’ajuden a espantar els seus fantasmes personals. Dues visions que es han d’ajudar a entendre que en aquesta temàtica no hi pot haver només una veritat, si bé també ens fa falta una visió més crítica dels que s’ho prenen tot plegat com un joc o unes vacances, i no prenen cap mesura de seguretat, en una experiència que els ha revelat com autèntics aficionats de l’excursionisme en el desert.

L’inici escolar una setmana abans noies  pot ser la culpa de tots els mals de la societat. És de suposar que la mesura també té conseqüències. I si el sector turístic diu que sent ressentirà, és indubtable que la preocupació la butxaca dels pares en sortirà ben beneficiada en no haver de buscar alguna solució per a com omplir l’ocupació,la vigilància i la formació dels seus fills.

El “ressentidíssim” sector turístic no se’n ressentirà de nou al Febrer. Segur que no. Segur que llavors no es queixarà, quan gràcies a la setmana festiva veurà reviure el seu negoci, en una setmana que ha d’ajudar a trencar l’estacionalitat endèmica d’aquest sector.

Ni l’avançament del calendari escolar es el culpable de tots els mals, ni de les inundacions al Pakistan, ni de l’allargament del culebrot Ibra. No és una altra manera, una altra més, d’assimilació d’uns costums europeus. L’allargament del calendari escolar i la introducció de les vacances de hivern són una opció d’importació, i ens caldrà escollir si ens adaptem a aquests costums o als del ramadà.

Aguda l’ocurrència del petit dels Pujol. Molt aguda si no fos fill de qui va engegar en orris la possibilitat d’obtenir un finançament just, ara que el seu cap de files reivindica també sense sentit ,ni reconèixer de qui va ser la culpa, l’obtenció del preuat concert econòmic que beneficicia només a les comunitats d’Euscalerria. Va ser quan el “superpare” de la Constitució i l’Estatut, en aquell excés de palla física i mental, era ja en el redactat a Sau, i va consultar amb mosèn Pujol fins on s’havia de “collar” en el tema del finançament i concretament si calia arribar als límits històrics de les comunitats forals en el tema de concert. Acostumat a la tàctica de “la sardineta al cove”, i amb aquella prudència que el converteix en un dels grans traïdors de la pàtria, li va dir que es concentrés en les qüestions polítiques de les que ja savem quin límit tenen, i que la resta de pesca ja arribaria amb el pas dels anys. I som en aquest punt tant encallat, en aquesta cruïlla de camins on els sostre estatutari i el misèrrim finançament ens convencen cada dia més que l’única sortida és la independència, davant la por que uns i altres quedin contents amb la gran Múrcia, perquè l’estació del concert econòmic el van passar de llarg a finals del 70 i l’Arturitu encara no se’n ha assabentat.

 Afeccions en el sistema respiratori i alteracions cromosòmiques. Aquest és el preu que hauran pagat centenars de voluntaris que amb bona volutat van voler anar a solucionar la nefasta gestió del PP, en el desastre del Prestige. Com sempre, les conseqüències més fatals dels desastres naturals i artificials, com aquest, les reben els que menys culpes en tenen. I encara pitjor, en aquest cas, els que més es van esforçar per tornar-ho tot a la normalitat. Mentre tant n’hi havia d’altres que ho amagaven amb la complicitat de fabulacions increïbles, com la dels “hilillos de plastilina”, després que els corrents marítims els van espatllar el “plan” d’arruïnar la costa portuguesa. Si com a mínim haguessin fet el que Obama a Nova Orleans, o Fraga a Palomares, alguna d’aquestes conseqüències directes de la contaminació, es podria arribar a formular alguna teoria del perquè el superior dels llavis superiors d’Aznar i Sanchez Camacho, és cada dia que passa més inexpressiu.