No és doncs estrany que les "vuvuzel·les", els disfressats i les rosses pneumàtiques que la televisió ens mostra en les seves retransmissions, ens puguin distreure. L’organització es va auto-protegir quan va fer fora del camp 30 holandeses, que vestien l’uniforme orange. Suposadament feien publiciatat d’una marca cervesera (bavaria) i qui paga per la publicitat en aquest sector és budweisses. No volien que passés com aquella puiblicitat tant típica dels anys 80, en grans competicions, on un sonat catòlic integrista anunciava en pancartes allò del John 3:16. Versicles bíblics de l’evangelista. De fet en el seu moment ben pocs es van assabentar de què anunciaven les pancartes del sonat 3:16. Hi havia qui creia que algú se citava, amb algú altre, un tal Juan, poc després d’un quart de quatre. Després han vingut” il diavolo”, en curses ciclistes (el percusor havia estat Jaume Mir als 70) o Jimmy Jump.

Que els espectadors aficionats ens distraiem amb aquestes banalitats és normal i comprensible. Tot el contrari amb el que passa als mitjans de comunicació. Tant els de Madrid, com els de Barcelona (per anomenar-los d'alguna manera) cauen contínuament en el mateix parany. Una manera d'analitzar les circumstàncies del joc en clau putrefacta.

Uns només tenen ulls per veure les simpleses de CR7 amb Portugal o les evolucions "del futuro jugador del Real Madrid" di Maria. Els altres pendents de Villa i Messi.

Ho entenc com una distracció, però és d'un provincianisme i d'una poca rigorositat, alarmant. Alguns es distreuen escrivint sobre la nòvia de Casillas.

D'altres, no tenen més feina que posar-se a criticar les alineacions, les tàctiques i més aspectes dels vestidors de les seleccions, per acabar posant-se amb els entrenadors.

En general, acaben fent un o altra anàlisi, segons el resultat final. El cas més clar el tenim en l'anomenada "selección Española, la roja". Fins ara ha jugat dos partits ben diferents. Un en què va jugar força bé i va perdre, i un altra en què va jugar travada pels nervis i va guanyar. La visió que ens han donat els mitjans, és ben diferent. Critiquen la primera aparició i alaben la segona. No són de fiar. Poques firmes, com la de Joan Golobart a la Vanguàrdia, ens donen visions més profundes. Contra Suïssa, van perdre, perquè senyors, el futbol en general hi juguen dos equips. És a dir, l'equip contrari també juga, i en el cas dels helevètics ho van fer amb una impecable disciplina en l'aspecte defensiu, que els va donar un resultat merescut. Perquè des de punt de vista de la feina feta, tots dos equips mereixien guanyar, encara que els de Del Bosque no aconseguissin prou precisió en la darrera passada, ni en el remat.

Pel dia d'Hondures, l'anàlisis era totalment diferent. Tot joia. Encara que en realitat els "milionaris espanyols" jugaven contra una colla d'aficionats i només els van poder marcar dos gols.

En general fins avui, s'ha vist poc futbol. Ni Brasil juga bé. Argentina, possiblement amb una dels millors tries mai fetes, entre els 23 jugadors, semblava sentenciada al mal joc. Tots coneixem el més que discutible estat mental del seu entrenador i les significatives absències de Zanetti i Zabaleta. Fins el moment han estat els més efectius i virtuosos, en el joc.

A partir d'ara, ja no es podrà especular més amb què faran els tercers. Jugar i guanyar. També l'experiència i la professionalitat en els moments claus, serà decisiva. Argentins, espanyols(que encara no hi són...) i brasilers continuen de favorits. Els eslovens em continuen resultant els més simpàtics, tot i ja ser fora (país petit, oprimit i independitzat, amb un perfil a la samarreta que em recorda el del Montseny).

És també és prou dolenta la retransmissió del digital +, que només veu les gràcies al futbol avorrit dels anglesos, que finalment han estat a punt de fer un ridícul tant gran com els francesos.