Dies enrere revisionava en una emissió de BTV, aquella pel•lícula de primers dels noranta en que es revivia aquella llegenda urbana del tardofranquisme, consistent en fer córrer el rumor, que Franco tenia un doble, que el suplantava en les repetides i reiterades inauguracions de pantans. “Espérame en el cielo”, era una divertida sàtira d’aquell sistema dictatorial i “presidencialíssimista”. Sigui dit de pas que a qui ara em referiré, conta amb la meva admiració, tot i la distància política. Però aquests darrers dies, veig les continues aparicions del Conseller Quim Nadal. És a tot arreu. Ja hi estem acostumats a la falera del President Pujol en els seu temps, o ara del presidentet Montilla de voler ser a tot arreu o de sortir a totes les notícies. De quim Nadal, més que d’una llegenda urbana, li coneixem el seu passat com alcalde, en què per hiperactivitat, professionalitat i persistència era capaç de recórrer els carrers de la tres vegades immortal per fer passar l’insomni, i aparèixer de sota un embornal quan menys s’ho esperaven els troneres que tornaven a casa de matinada. Aquests dies, ja sigui perquè està en substitució puntual del president, perquè hi ha temes d’obres publiques que li toquen per ofici, o perquè hi ha actes que es produeixen a prop de la seva Àrea de residencia “vacacional”, és a tot arreu. Ja sigui a la seva “província”, ja sigui a Prada, ja sigui en una trobada política estiuenca,o per anunciar un tren semi-directe que l’ajudarà a ser en dos llocs al mateix temps, el conseller apareix per tot. Si la sociovergència no triomfa, l’enyorarem. Bigatà, Molins, el breu Roma, Mas. Macias, Puig i tants d’altres, eren incapaços “d’entitolar” tot un govern amb les seves respostes preparades i/o ocurrents, per a donar explicacions als majors dels “marronassos” que a ell li han col•locat.