L'inici del titular és un homenatge a la flamant ministra de sanitat. De fet no em volia referir a la boca, si no al cap

Sovint a mi també em passa i suposo que és un reflex universal, allò de no poder-me treure del cap una melodia o fins i tot una imatge. És passatger, acostuma a passar quan intentes adormir-te, i aquella cosa et dona voltes al cap de manera inevitable.

Com d'altres recursos emocionals, que ens evoquen el passat, llunyà o recent, és una bona excusa per fer-ne un programa de televisió. I això és el que vam començar a comprovar l'altra dia amb l'emissió de "no me la puc treure del cap".

Un tipus de programa que si està ben fet, i el primer capítol va prometre molt, amb l'agraïda influència del ritme de la mateixa cançó tractada, serà un èxit assegurat.

I encara més si tenim en compte que el condueix Roger de Gràcia. Això és tiro segur. Programa on hi participa, programa que hi guanya. És un actor de mena incomparable, i que li sap treure al mitjà televisiu un seguit de recursos que només afavoreixen el producte final. Serà innat o ben aconsellat, però el xicot  millora sempre el producte.

Ho podem veure cada migdia al Bocamoll, on no es pot dir que amb Espartac Peran fos un programa avorrit, però amb el Roger aquest la cosa millora de llarg.

El nou programa musical ha començat amb força amb Sopa de cabra i l'Empordà, en una d'aquelles emissions que "et passen volant" mentre esperes el Polònia, que tot sigui dit de pas, fa uns quants programes que ha recuperat el nivell perdut darrerament.

El fil argumental i algunes "piruetes" introduïdes el van fer distret i interessant.

No sé, si amb Lluís Llach, la cosa serà el mateix. D'entrada L'Estaca, La gallineta, Que tinguem sort i  d'altres lletres de la primera època els permetrien més "piruetes" argumentals dins la temàtica de la cançó protesta, censura, carregues policials i més delícies servides pel franquisme.

Una autèntica desgràcia, mala sort o desinterès de l'afectat, és l'absència de JM Serrat, que segons diuen ha declinat participar, per problemes d'agenda, però que mereix un lloc ben important amb "Paraules d'Amor", "Ara que tinc 20 anys" i en el meu particular gust "Cançó de matinada".

I també costat treure'm del cap altres coses que he vist en les primeres emissions de l'altre nou programa havent sopat, d'aquesta temporada.

Ja em referia al Convidat, després de la primera emissió. En destacava la feina del guionistes, en aquella primer programa, que en la meva opinió ha estat la millor. Possiblement el fet que no coneixia massa detalls de la interioritat del personatge, me'l va fer gaudir més que els altres.

Fent un incís us recordaré que aquell dia http://www.penyacalipo.com/opinen3i4/blog1.php/2010/09/19/lramfitrio , ja pronosticava que els personatges menors de 60 anys, no podien lluir com els més grans.

Tornat al fet que no em trec del cap, és la poca habilitat que he detectat en els mateixos guions amb les altres protagonistes. Dels que he vist, he notat mancances. En Buenafuente, en mig de la xerradeta entre col·legues, una major explicació sobre la causa del desequilibri emocional que expressava. De Punset saber si és vidu o separat. De Ballarín, que ens aclarís fins a quin punt la seva sobtada amistat amb els Lara, va influir en el premi Ramon Llull. De Xavier Gabriel, més que una mancança, un desencert total. Conec el personatge. Millor dit, el coneixia en una altra època, i realment mereix el protagonisme. Però de tot el que havia fet abans de guanyar diners a la loteria, se'n va parlar ben poc. És un personatge únic, amb el qual el programa hi va perdre el temps, únicament buscant la resposta de si és més o menys vanitós, i la morbositat de si la resta del món li té enveja. I el cert és que Gabriel és ric en molts altres aspectes. A ell, i només a ell se li ha de donar el mèrit d'haver premeditat el "boom" dels esports d'aventura al Pallars, i al govern de la Generalitat haver-ho potenciat com a motor revitalitzador de l'economia d'una com,arca, gràcies al turisme.

La pujança i el declivi de l'empresa que en aquell temps va dirigir, donava per a molts arguments. Previ a tot això, també és del tot ressenyable haver estat treballador de Banca Catalana., quan va fer fallida. Per cert si no recordo malament, Banca Catalana ocupava a Sort un local de la propietat de la família de Gabriel, al costat mateix on els seus peres regentaven l'estanc. És per via sanguínia que li arriba l'oportunitat d'entrar en el tema loteria. Loteria i travesses, que s'administraven a l'estanc, es passen al nou local d'apostes i loteries que encara avui regenta. I per més que la gent només li doni mèrits  a l'atzar, la sort, Xavier Gabriel la va buscar. És evident que sense la successió de premis obtinguda als anys 90, no hauria passat res de tot això, però us puc assegurar que l'home s'ho va treballar.

En una època en què Valdés a Barcelona i Doña Manolita a Madrid, tallaven el bacallà, i molt abans que internet entrés a les nostres vides, la seva oficina ja va començar a destacar entre la resta de la província, de Catalunya i en general de l'estat, que també es dedicaven a la venda de butlletes. En aquells anys, primers dels noranta, es dedicava a la incansable feina de fer mailings dirigits a empreses de tot el país oferint, com si es tractés d'un maitre de restaurant els números que desitjaven. I per exemple, molts mesos abans d'un sorteig,  intentava guanyar clients amb números que els fessin el pes. Per posar un exemple a empreses com "licor43" els oferia el número acabat en 43 que desitgessin.... D'aquesta manera va començar a destacar, i en això de la loteria tot és pura matemàtica i teoremes de probabilitats. Com era dels que més venia, algun dia li havia de tocar. I si, en aquest cas, la sort li va arribar i la sabut aprofitar. Aprofitar per assolir una vida acomodada i per a guanyar protagonisme. Perquè, amics guionistes, aquesta pregunta no cal ni fer-li. Ja es veu i se sap, que per lo bo i lo dolent, a ell li agrada el protagonisme.