Del tot mereixedora, com no podia ser d’altra manera, cal qualificar la victòria de Cadel Evans, a l’edició d’enguany del Tour de France que va acabar tot just ahir.

En aquesta mena d’especialitats esportives, només es pot guanyar justament, ja que no hi ha opció per a la resta de suposicions. Només caigudes com la d’Ocaña al 83, o cada vegada que algú guanya sota la certesa d’haver utilitzat substàncies químiques il·legals per haver obtingut el triomf, pot donar com a resultat un vencedor injust.

Que hi hagi ,o hi pugui haver hagut corredors més preparats, que per a diferents circumstàncies no hagin sabut exposar millors estratègies per haver guanyat, no ha de posar sota dubte l’èxit de l’australià, que fins que no van arribar els Alps, va fer poca cosa per defensar una afortunada actuació, en les primeres jornades. Sense un gran equip del qual refiar-se, Evans va saber defensar als Alps, i rematar a la contrarellotge final, el seu domini.

Diferents circumstàncies han apartat a la resta de favorits del podi. Els germans Schlek, també van estar extremadament, conservadors fins no arribar a la darrera setmana. Contador va patir un suposat desgast com a conseqüència de la seva indiscutible victòria al Giro, i de les caigudes dels primers dies. Unes caigudes que de manera directa o indirecta, han tingut en el meu parer un gran poder decisori en el resultat final.

Com Evans, Contador va comptar amb un “equipet de pa sucat amb oli”, per a dominar tot solet la cursa. La retirada, les primeres jornades, d’homes com Cristhian Hoerner i Bradley Wigins, va suposar un efecte determinant. Tots dos comptaven amb  poderosos equips, que davant les situacions de carrera que es van desenvolupar la darrera setmana, haguessin intervingut incomodant les espectaculars fuites d’Andy Schlek  i Contador, i haurien forçat aliances i altres circumstàncies de cursa molt diferents des dels mateixos Pirineus, que com ja vaig indicar fa dies, van ser decebedors

.http://www.penyacalipo.com/opinen3i4/blog1.php/2011/07/19/decepcio-als-pirineus

Una altra retirada dels primers dies, la de Cristhian Kern, va suposar una altra circumstància que va fer variar la cursa. L’equip Europcar, s’hauria dedicat a d’altres coses que a defensar el valent Voeckler, que ja se sabia de totes totes, que no arribaria de groc a Paris. Prou va fer el corredor francès, d’acostar-se al pòdium final, que fa ja molts anys que no trepitja cap gavatx.

Parlant de gavatxos, en aquesta edició a part de les ja típiques aportacions de Voeckler, Casar o Chavanel, cal reconèixer les aportacions d’una dotzena més de grans corredors, entre els que han destacat Peraud i sobretot Pierra Roland, un home que com Andy Schlek sembla dotat d’un aparell respiratori aliè, i que només vam poder veure’l respirar amb claredat a l’arribada d’Alpe d’Huez. Li espera un gran futur a les etapes de muntanya.

Un Tour que porta  a la reflexió al mateix Contador, que ja assegura que mai més correrà el Giro, si vol guanyar un altra Tour. Jo hi afegiria, que li calen tres o quatre companys més. També per a reflexionar a Samuel Sànchez, si definitivament es vol dedicar a guanyar una gran cursa, o simplement es conforma en seu un gran corredor de dies singulars. Reflexió per a l’equip Katuixa, i anàlisi, de si li va suposar més córrer l’edició de l’any passat amb l’explosiu Purito Rodríguez, o aquest any amb l’eterna promesa (etern fracàs) Vladimir Karpets.

Un any sencer, que caldrà esperar per a veure el mateix espectacle sobre rodes. Mentre tant, el ciclisme continua amb clàssiques comla de San Sebastiant ben aviat. Després la Vuelta. I finalment el mundial.