Canvis de fesomies
por admin
No es pot dir que les meves visites, passejades i voltes per l’Empordà, s’hagin produït amb excessiva assiduïtat els darrers vint anys. És per això, que quan trepitjo el terreny em fixo força en els cares de la gent, per si arribo a recordar velles expressions amb les meves modestes dots de fisonomista.
Evidentment, només cal mirar-se al mirall per observar, començant per un mateix, com canvia tot i donar quasi per suposat que si hi ha algú altra que fa el mateix que jo, difícilment em reconeixeria. Les cares s’obliden, i si a més canvien, de vegades és difícil...
Dies enrere, mirant la televisió, vaig poder veure un conegut que feia temps que no veia i que molts d’altres vallesans també coneixeu. Sense cap mena de dubte, el nom que figurava sota la seva imatge (el seu nom i cognom) em van ajudar, si bé abans de llegir-ho ja l’havia reconegut. El que no coneixia era aquell altra detall que apareix sota del nom, i que normalment expressa professió, condició o afició.
Es tracta de Joan Manuel Loureiro de Les Franqueses, en altra temps molt vinculat al club de bàsquet de la nostra ciutat. Després d’uns any per l’Empordà, recordo que vivia a La Bisbal, i va anar a parar a Begur. Em sembla recordar que la darrera vegada que hi vaig parlar, “poratva” un bar musical-disco, d’aquesta preciosa localitat empordanesa. A través de l’esmentada informació televisiva, vaig assabentar-me que ara és regidor de Promoció econòmica i turística (o quelcom semblant). Crec que ja fa anys que ho és.
En una de les meves darreres espetegades “vacacionals”, i vocacionals, vaig tenir l’oportunitat de passejar pels carrers del nucli. Hi vaig reconèixer algunes fesomies, evidentment envellides. Però el millor canvi de fesomia, l’ha fet Begur. He de imaginar que els darrers anys de bonança econòmica, en què hem vist sortir com bolets tota mena de promocions urbanístiques, i els afores de Begur no en deuen ser cap excepció, han estat molt ben aprofitats en el nucli central. Gent amb prestacions econòmiques i bon gust, s’ha arreglat velles cases de la població. No només les quasi luxoses i monumentals cases dels anomenats indians. També habitatges més humils.
La població celebrava aquest cap de setmana la fira dels indians, una d’aquelles festes pensades en cridar l’atenció d’un turista que busca distracció en les seves visites. I s’ha de reconèixer que l’objectiu el complia, ja que els carrers anaven plens. A partir d’una inversió, que imagino relativament modesta, la festa aconseguia l’objectiu de la participació, i en definitiva fer bullir l’olla d’un sector comercial, que com tots pateix de la crisi. Tot i que no m’agraden les aglomeracions, entenc que la festa tingui èxit, si bé amb més calma tornaré a passejar per Begur un dia tranquil.
No sé quin percentatge de mèrit hi té l'amic Loureiro en tot plegat, però que vagi pel davant de tot una felicitació a ell i a tots els veins de la població.
Bona nota, en general, tret de les llastimoses caipirinhes i mojitos, que se servien al carrer. Dona la impressió, que darrera de les paraules capirinha i mojito, s’hi pot amagar qualsevol cosa amb un mínim d’aparença, com ha passat darrere dels mots caviar, foie, carpaccio i "restaurant japonès". en elmón de la gastronomia.
Sense anar més lluny, en un altra municipi baix empordarnès, molt més turístic que Begur hi vaig tastar un gelat (anomenat) de mojito, amb cert gust a medicament ranci, que dies després vaig veure com a destacat a la premsa gironina. Amb el gust al cul, per suposat.
04.09.11 09:56:43, 