En tractar, la setmana passada els avenços en la qualitat de la neu, per a la pràctica d'esports d'hivern, em vaig quedar amb alguns aspectes per comentar.

En concret, voldria aclarir que no únicament gràcies al canons de neu artificial, l'estat de l'element blanc, ha millorat molt de 25 anys ençà. Segurament el fet més determinant són les noves tecnologies aplicades a les maquines “trepitjadores de neu”.

Si algun dia teniu l'oportunitat de veure-les treballar durant les hores posteriors a una jornada d'esquí, apreciareu que tota aquella neu deteriorada i malmesa pel pas dels esquiadors és engolida per la màquina, i en un procés quasi instantani, la neu surt per la part posterior de la màquina una vegada tractada, com si fos acabada de caure, i el darrer element de la maquina la pentina deixant-la a punt per a tornar a lliscar-hi com si neu semi-verge es tractés.

De la mateixa manera, la màquina és capàs de d'engolir i fressar, grans quantitat de neu i gel acumulat en els racons més inversemblants de la muntanya i a tocar de les màquines de neu.

Finalment, l'efecte pinta, aplicat a la neu endurida pel fred de la nit, arrodoneix tot un conjunt miraculós.

Tant és així, que si algun dia un esquiador té la mala sort de lliscar per una pista que habitualment és tractada, però aquella nit no hi ha passat ala màquina, l'esquiador se'n recorda de Sant Pere i la puta que el va parir. La diferència és tant gran, que n'hi ha per amargar-se.

Màquines i canons han afavorit i facilitat el creixement d'aquesta activitat. Com us imagineu que els espais esquiables suporten el pas de milers d'esquiadors sense perdre gruix, ni qualitat?

I amb això, no s'acaba. Segurament, tant en matèria de canons, com de “trepitja-neus”, hi ha cada dia elements evolutius que els deuen pujar el rendiment, respectant sempre uns mínims sostenibles.

Durant els passats jocs olímpic de hivern, disputats a Vancouver, a la Columbia Britànica del Canadà, arran de mar com Barcelona, els organitzadors es van trobar amb una problemàtica similar a la que es trobaran Barcelona i els Pirineus, en cas de rebre l'encàrrec de l'organització d'uns jocs.

Van seguir experimentant, amb tècniques ja assajades en jocs previs. La tècnica llavors assajada era barrejar a l'aigua de manera diluïda el contingut natural (o segurament químic) d'aquelles plantes de muntanya classificades com grasses, riques en Pseudomonas Syringae. http://es.wikipedia.org/wiki/Pseudomonas_syringae

Aquelles plantes que presenten la rosada en forma d'una gota blanca i espessa, sense que la temperatura baixi de 5ºC.

O us estranyi doncs, que no passin gaire anys o mesos, i veiem els canons treballar a un bon rendiment sense que faci fred, com quan fan espectacles al Palau Sant Jordi, a la Plaça Catalunya, o a lapista de gel de la Plaça del cony. En recintes tancats, segurament s'utilitzen compostos químics. Haurem de estar atents a que tot plegat no resulti un delicte ecològic.