I mot espectacular. La transformació que ha viscut els darrers mesos el joc de l'Ath Bilbao, sota la direcció tècnica de Marcelo Bielsa.

El cert és que en poc temps un equip de joc ras i bombejat, i “patada” al fetge i cop de colze al morro, corners i poca cosa més, ha passat a ser un equip de primer toc, tira-línies i joc atrevit. Segueix amb el futbol directe que sempre l'ha definit, però amb un bon gust i molt més gradable en l'espectacle, que d'altres equips que coneixem de ben a prop. No adormen la pilota fins arribar a l'extrem que en handbol i hoquei patins, serien sancionats de joc passiu.

No compten a les seves files, amb cap dels considerats entre els 50 millors jugadors del mon (tot arribarà), i tanmateix estan evolucionat cap a l'excel·lència. Un gran mèrit.

Després de molts anys d'autèntic mal gust, en què la seva afició ha hagut d'acostumar-se a les patacades de “il·lustres” futbolistes com Goicoetxea (quasi assassí) Liceranzu, De Andrés, Patxi Salinas, Pizo Gomez, Lacruz, De la Fuente, Andrinua, Lacabeg, Lizarralde, Estíbariz (sense Sergio), Alcorta, Ripodas, Larrazabal, Garitano, Tabuenka, larraínzar, Karanka, Korino, Urrutia, Rios, Nagore, Larrazabal, Lacruz.... i d'altres que han desembocat fins els nostres dies com Gurpegui, Ocio, Orbaiz, Koikili. I que imagino actualment fent de camàlics portant les maletes de grans jugadors que han fet madurar, i que ara exploten com Muniain, el veterà Iraola, de Marcos, Susaeta, amb els ja consagrats Llorente i Martínez i l'encert del fitxatge d'Ander Herrera. Iraizoz al seu lloc.

Que deuen fer en realitat Koikili, Orbaiz, Ocio i Gurpegui? Gurpegui i Ocio deuen fer de camàlics, Gurpegui amb set partits incomplets i Ocio, zero. Koikili Lertxundi es tornar a la lluita grec-romana, lluny del futbol. Orbaiz Lesaka també a Gràcia, però jugant a futbol, o trencant tíbies.