Més enllà de la utilitat real de fer un dia de vaga, que a la curta ens suposarà la retallada del sou d'un dia més, la jornada de dijous vinent hauria de ser un baròmetre del descontentament i la indignació que sentim de la classe política i econòmica, en general per la seva mala gestió ara i abans.

Ja que la nostra democràcia no és tant real i plena com la de Islàndia, i com s'ha vist, la possibilitat de jutjar ni tant sols els seus actes delictius se'ns presenta impossible, només ens queda l'opció de la rebequeria de instal·lar-nos a Plaça Catalunya o fer vaga exposant un missatge ben clar, que els ha d'arribar sense interferències ni cap mena de manipulació.

Algun d'ells -optimista de mena- ja ha advertit que la vaga els pot fer perdre credibilitat. Credibiliquè? Els en queda?

Han estat incapaços de redreçar una economia que han malmès. Cadascun de nosaltres ens oferim i ens proposem per a fer treballs i oficis pels que ens sentim capacitats. Si ens hagués tocat el “marronàs” de governar no ho hauríem fet pitjor, estirant per costum més el braç que la màniga. I si ara ens toqués posar-hi solució, hauríem fet el mateix. Retallar fins assolir l'equilibri. No en sabem més.

Honestos de mena, però, ho hauríem fet millor. Exactament al revés del que fan, és a dir en lloc de ser febles amb els forts i forts amb els febles, començaríem per retallar els privilegis dels més poderosos.

Se suposa, que ells, amb formació política i econòmica, tenen prou coneixements per haver gestionat amb diligència, pronosticat el desastre, aturar-lo a temps i finalment sortir-se'n sense arribar a la simplicitat de retallar sous i serveis socials diversos. Se suposa que estan preparats per a aplicar polítiques imaginatives, atrevides, iniciatives emprenedores....en lloc d'aprovar una reforma laboral que és un homenatge als vells negrers d'Alabama.( Alabama també té estat propi)

A més, en el compte dels nostres governants lamentem la flàccida i patètica postura que manté en la defensa dels interessos nacionals del nostre país i la indefinició en la defensa dels mitjans de comunicació públics.

Llegint aquestes ratlles, a algú se li acudirà pensar que sóc prou ximple. I possiblement sigui així. La ximpleria arriba al punt que pertanyo a una nació en situació econòmica precària(com tantes altres), que dedica els seus guanys a ajudar els que se'n riuen de nosaltres. Treballo en una empresa en la que ens vam auto-retallar els sous, i ara ells ens els segueixen podant, i amenaçant amb arranar. Sóc d'una família que no hem estirat mai més el braç que la màniga. I dijous seré un dels molts que renunciarem a un jornal, qua tanta falta ens fa a tots plegats.