Hola malparits! Estem a Europa. Ens hi voldran?
por admin 
No sé si l’emissió anit de l’ “Hola Europa” és un pas o un aspecte més de les raons o la necessitat a esdevenir un país Independent, o com diu el cagat del Mas, un nou Estat d’Europa.
Si la televisió publica és indiscutiblement un element indispensable dins l’estructura del futur estat, la informació necessària per aclarir el que representarà en tots els aspectes, esdevenir un país independent, l’ha d’omplir de sentit.
El document d’anit ha de servir als cagadubtes per esvair les pors basades en mentides malintencionades que venen de Madrid.
Em sembla que aclareix dubtes, i si alguna cosa no em va quedar del tor clara, és com es resoldria el tema del deute públic. De fet, encara que ens enredessin, amb el consentiment de l’arbitratge europeu, em semblaria acceptable, per tal de perdre’ls de vista d’una vegada per totes.
Es van desmentir tots els tòpics. Ens van vendre que tot serien facilitats.
L’únic tòpic que no es va abordar és el d’una hipotètica intervenció militar, evidentment més relacionada amb l’ “Adéu a Espanya” que no pas amb el “Hola Europa”, però si que hauria estat bé explicar com es gestiona Europa a nivell de defensa, per saber com ens protegiríem i com ens hi integraríem.
Si bé és evident que el reportatge no buscava contrastar els que hi estan a favor amb els que hi estan en contra, si que hauria estat bé, que en acabar s’hagués organitzat un debat amb -per exemple - Castells, Romeva, Serra Ramoneda i Guibernau, per un costat, i per l’altra –si hi ha tant de nivell- trobar opositors que no caiguessin amb el tòpics i les mentides ja comentades.
Com si es tractés del resum d’una crònica esportiva m’he distret analitzant una a una, cadascuna de les persones que hi van intervenir.
Romeva i Castells van estar especialment bé, si bé el segon ha trigat massa temps a caure de cavall. Folch va estar com sempre encertat, i destacaria especialment les seves metàfores sobre l’ecosistema, molt més entenedores que les conyetes marineres de l’Artur Mas.
Sàenz-Mateu greument ofès per l’anticatalanisme espanyol. Requejo troba la veritat a través de la història. Ramoneda destaca curioses anècdotes. Boix reflexiona amb lògica sobre les majories. Viver i Añoveros no van aportar res que no sabéssim, però amb un to legislatiu. Giner ens va deixar tranquils amb el castellà de demà. De Palol no va voler convertir -de nou- la llengua en problema. Cabrera i Gutiérez van ajudar a aclarir dubtes. Padrol ens tranquil·litzava assegurant la nostra autosuficiència econòmica i assegurava que sense un estat propi no es contrarestaria mai el centralisme. Les desigualtats impositores van ser aclarides per Galí. Gay no sé si ha trepitjat finalment Montellà, però sembla haver vist finalment la llum. Qui sap, si l’entrevista la fes Telemadrid....
En general , tot i la resta de intervencions també, van venir a completar l’argument. El federalisme va quedar del tot esborrat en l’imaginari dels catalans. No sé si en Navarro....
Evidentment la Camatxo té arguments per seguir desbarrant unes quantes setmanes més. TV3 serà acusada d’extralimitar-se, i com sempre CiU no sortirà en la seva defensa.
Una pregunta nova queda per respondre. Per respondre Mas. El programa va plantejar que una vegada s’ha arribat al punt actual, ja no es pot tornar enrere. Tot i això, a mi em segueix fent por que la colla d’en Mas, es faci enrere a canvi de no sé què.
Les imatges van ser molt boniques, buscant sempre un significat argumental, encara que les imatges inicials de preciosos punts del Pallars no responien gairebé mai a límits fronterers reals que haguessin sempre donat la idea que l’Europa real és a l’altra costat.
Si voleu "col·leccionar" un video que us faci memòria de la nostra historia, apunteu
08.05.13 08:12:40, També m’agraden les italianes
por admin
Deu ser que m’agrada veure l’esport en directe, que m’agrada la geografia física i que els paisatges em fan badar en excés.
És només una manera d’explicar-me a mi mateix, el que moltes vegades m’han preguntat sobre el perquè les retransmissions de ciclisme són el meu programa preferit de la televisió.
L’etapa del Giro de Itàlia d’ahir, en pot ser un clar exemple. Com tantes altres vegades vaig passar figues, i me’n vaig perdre algun fragment perquè vaig quedar endormiscat.
Ni es tractava d’una tractava etapa de muntanya, ni la cursa ha arribat a un punt de gran i decisiva disputa. Tampoc la corre el “nostre” ciclista preferit. Amb tot, aquestes retransmissions tenen alguna cosa que em crida l’atenció. Imatges espectaculars de l’esport en si i de l’entorn de recargolades carreteres. No sé ben bé perquè, però m’interessa. Em fixo en els vorals, en el moment de florida de les vegetacions, en la conservació dels monuments, evidentment en els comentaris de l’Arcadi i de l’Àngel Edo, i per suposat en les incidències de la cursa.
Hesjedal tiba. Paolini salta. Scarponi se la fot. Un interessant port de tercera, tant decisiu cara amunt, com cara avall. I un corredor valent i intel·ligent –company del Purito- que decideix emportar-se’n l’etapa, aconseguir la maglia rosa, que possiblement podrà conservar durant 10 dies.
Paolini gunaya i Katiusha engrandeix la seva llegenda.
Conclusió: també m’agraden les italianes, les curses, les carreteres, les bolonyeses i les carbonares. Evidentment també les deas que pugen al podi amb els corredors.
Volia mostrar la meva simpatia per aquesta regió europea, abans d’acabar l’article considerant que ahir en aquell país s’hi va morir un gran bastard de la política. Un democristià.
07.05.13 08:15:40, Ja tremolen amb el "Tro". Ens agradria veure estelades
por admin
Habilitat, ímpetu i valentia, són alguns dels gran valors de Marc Márquez, el tro de Cervera.
Amb tres curses a la categoria GP, en què ha tingut magnífiques actuacions, ja n’ha tingut prou per a demostrar del que és capaç.
A la tercera cursa, els efectes del tro han fet tremolar tota la competició, i concretament al campió del món que se l’ha trobat davant, en una maniobra que ha estat molt discutida.
Desconec el reglament de la competició, si bé el més lògic seria interpretar que el campió ha deixat oberta una porta que quan l’ha volgut tancar ha fet tard.
Les imatges de televisió són ben difícils de interpretar. Qui xoca amb quí? És un impacte de tots dos, si bé en el moment del contacte el cerverí és qui va per davant. Segurament podríem fer-nos més el càrrec del que ha passat amb les imatges que han quedat enregistrades amb les càmeres que porten les dues motos, i que no he tingut l’oportunitat de veure. Des de la moto del “Tro” s’hi deu veure que hi ha un espai a l’esquerre del campió, i per allà avança. Des de la moto del campió es deu veure com el “Tro” avança com un llamp, i com la seva moto impacta sobre la del “Tro” quna ja el té davant.
S’ha volgut comparar l’episodi amb un de protagonitzat fa alls per Rossi i Gibernau, si bé un és ben bé igual, ja que en aquell cas és el que ve pel darrere inicialment, el que impacta. Si en aquell cas es va considerar un avançament de tot legal, el del de Cervera és més net.
El campionat promet ser molt disputat per tres grans mestres de la construcció de moros de gran cilindrada. Dos d’ells catalans.
Entro ara en un altra mena d’anàlisi no menys polèmica. Abans de començar la cursa, un amic em comentava decebut que no veiéssim estelades al vent, per celebrar el triomf dels pilots catalans de moto 2 i moto 3. A mi també m’agradaria. Hem de suposar que la participació en aquest circ de les motos, no és possible sense diners, i que hi ha tot un seguit de protocols que els pilots no es poden saltar, si no volen perdre els favors en forma de quartos d’aquest gran circ mundial.
Als esportistes que depenen dels diners de tot aquest negoci tant ample, els ha de costar molt mostrar cap altra compromís que no sigui el del contracte econòmic. Han d’acaparar el màxim de simpaties. I sumar per sumar, més que arrossegar la bandera espanyola haurien de mostrar la d’Europa per a fer-nos contents a tots. Perquè certament a mi tampoc m’agrada veure’ls amb la bandera “estanquera”, ni escoltant l’himne espanyol.
Girona està de moda
por admin
La segona part del partit contra l’Alcorcón, ha fet de l’equip de futbol de la ciutat tres vegades immortal, un vertader candidat a jugar la temporada vinent a primera divisió. Non ho tindrà gens fàcils, ja sabem que a les altes esferes del futbol espanyol hi deu haver més gent engrescada en la possibilitat que la temporada vinent hi hagi 5 equips de Madrid, que no pas 3 de catalans.
Una nova alegria per a una ciutat que aquesta mateixa setmana ha vist amb joia com els fills de Can Roca, rebien el reconeixement mundial. Són molt bons, i han de ser un factor més que arrossegui turisme cap a la capital del Gironès.
Hi viuen alguns del millors ciclistes del món, la primavera i les flors la guarneixen de manera incomparable, compten amb un dels antics barris jueus més valorats del planeta i cada dia hi ha més gent que sap que en el seu entorn s’hi menja de collons i que no és casualitat que ara es consideri que el millor restaurant és a Taialà, camí de la vall de la Llémena.
Totes li ponen. I cal aprofitar-ho. I tots n’han de treure profit. El camí de l’autopista A-7 facilita el pelegrinatge cap a can Roca, cap a Girona, cap a la costa, cap a l’Empordà, cap a la Garrotxa i el pla de l’Estany. Un bon aparador que ajuda a dinamitzar l’economia d’un país que ho necessita.
I que dir-ne de la cuina dels Roca. Imaginativa a partir de les bases de la cuina tradicional que han mamat per via familiar i que exposen amb gran classe.
Ara toca el més difícil, mantenir-s’hi. Sense deixar de ser ells mateixos, ni abandonar la base dels seus fonaments. No enfilar-se a la parra, ni caure en els vicis d’altres multi-estrellats que collen preus al proveïdors, quan els paguen.
Com la seva butxaca no ho nota, no hi ha crisi. Els Ppolítics.
por admin
De vegades dona la impressió que ells encara no se’n han assabentat que estem immersos en una mena de putada que en diuen crisi.
Són els polítics, que segueixen fent i desfent en contra nostra sense veure-se’n perjudicats en cap de les mesures que prenen.
El del PP, encapçalen el seguit de despropòsits que faria als polítics mereixedors de la guillotina.
No sé ben bé què en penseu, però jo tinc ben clar que no se’n adonaran de la realitat fins que ens podem en acció, o bé quan els que els aprovisionen de sobres ben plens, comencin a fer suspensió de pagaments, i se’ls acabi l’opció de seguir robant sense que es noti tant.
Esplendor de Primavera. El Montseny és allà mateix.
por admin
No és que faci 20 anys, però si més de 15 que no pujava al Turó de l’Home. Aquests dies de primavera generosa no és mal moment. L’aigua regalima per tot. El verd ocupa espais i filtra la llum sota les fagedes, mentre el vessant nord espera. Com sempre, però més afavorit per les precipitacions.
Els despistats de mena, de vegades, triguem massa a refer les nostres petjades. Tot és ben igual, i ben diferent. Quan veus que alguns trams dels recorregut, venint de Granollers, ja els havies oblidat, te’n adones que fa massa que no hi passes. I no és només que entre Llinars i el Pont Trencat en lloc de veure “Trentapasses” t’hi trobis “30 putes”. Jo mateix ja no recordava la fesomia de la carretera entre Santa Margarida i el revolt de Can Cuera, tot i que la darrera vegada hi vaig passar en bici, camí de Coll Formic.
Passat Fontmartina i el trencant de Santa Fe, cap al Coll del Vent deixes el cotxe, una bona mesurar per evitar la congestió, i a partir d’allà a peu o en bici, com molts valents que hi vaig veure pujar amb rodes primes.
La breu passejada et permet observar les valls els afluents de la Tordera, amb més tranquil·litat. La bona llum del dia deixava entre veure un gran vaixell navegat al nord del Maresme, camps de colza a Osona darrere de Coll Formic. Alineacions muntanyoses ben distingibles. Fragments del Bertí, Gallifa, La Mola, Montserrat i al nord els cims nevats, que més sovint ens distreuen quan desatenem el Montseny. La Tosa, el Puigmal, el Canigó encarenats. Arribats a Collsesbasses els uns se’n van cap les Agudes. La majoria cap al Turó. Que ben parit veure quasi net el Puigsesolles.
La gran desgràcia és no trobar en Miquel quan ets a dalt. Amb què collons pensen les administracions competents, les que no hi tenen competència i les que estan plenes de incompetents, quan decideixen prescindir de gent com en Miquel? És un dels desnonaments amb menys sentit, si algun en té.
Per comprovar els efectes de l’aigua, tornant per Santa Fè, la riera regalima generosa en un pantà que no ho pot encabir. Tot plegat 4 o 5 horetes per sentir-se generós amb un mateix, i ben baratet si t’emportes l’entrepà. L’economia del moment no dona per més... per més de gust que et vingui aturar-te a menjar un bon arròs de muntanya.
Va parlar seriosament, i els va retratar
por admin
Molt de seguiment no es pot dir que tingui aquest xicot a Catalunya, on com a Espanya, basa la seva fama a la impecable imitació del monarca carca. Fer e pallasso és el seu principal registre, de manera que la seva posada en escena a la ràdio pública en hora seriosa, era un petit menyspreu a l’audiència.
Si a això hi afegim la seva predilecció pels poderosos i en general, pels que manen, el fa molt poc creïble. Que li guanyi la partida el Basté, és tot un símptoma.
Pel que es veu, tampoc té la predilecció dels seus companys, com vam comprovar un dia abans del seu anunci, a la mateixa emissora, on Empar Moliner es va posar seriosa i va dedicar unes “paraules d’ànims” a tots els Fuentes de torn (llegiu Fuentes, Cuní –quan hi era- Pellicer, Bosch, Bassas...) que treballen als mitjans públics amb sous de privats (amb sous insultants per a tots).
http://www.catradio.cat/seccio/3222/El-plus-de-lEmpar-Moliner/programa/1358/El-suplement
Alimentación XML